• Imprimeix

Història

El Palau Robert. Abans i després

Quan Robert Robert i Surís (Barcelona 1851-Torroella de Montgrí 1929) va adquirir els xalets d'en Salamanca, a l'incipient cantonada del passeig de Gràcia amb la Diagonal, i els va enderrocar per construir-hi la seva residència familiar, la ciutat de Barcelona es trobava en un moment de grans transformacions. Un decret reial de 1859 havia aprovat el pla de reforma urbana i eixample d'Ildefons Cerdà i l'any 1888 va celebrar-se la primera Exposició Universal.

Aviat, el passeig de Gràcia i la rambla Catalunya van esdevenir els sectors preferits de la burgesia barcelonina. El Liceu, acabat d'inaugurar, era un centre de reunió de les classes benestants, però, a la fi del segle XIX la industrialització empenyia amb força i transformava l'economia i les mentalitats. Al 1902, a Barcelona esclatava la primera vaga obrera. El moviment artístic del Modernisme s'obria pas i Antoni Gaudí va iniciar la construcció de la Sagrada Família (vers 1893) i de la Pedrera (1906-1910). El passeig de Gràcia esdevindria el lloc de més interès dels arquitectes Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i del mateix Gaudí. Però, gràcies a l'enderrocament de les muralles, el 1854, aquesta artèria urbana es convertiria en un dels indrets d'esplai i de comerç més importants de la ciutat. L'hotel Colón (a la cantonada de la plaça de Catalunya), el jardí de les Delícies, els Camps Elisis, el Teatre Tívoli, el Teatre Novetats, la Pedrera, el Jardí d'Euterpe (que va ser la seu del primer cor de Clavé) i els edificis de la "Mançana" de la Discòrdia i el mateix Palau Robert donaven un relleu significatiu a la via que unia la ciutat vella i l'antic municipi de Gràcia.

Rambles

Arxiu Nacional de Catalunya

Robert Robert i Surís era un conegut financer membre de les principals societats i consells d'administració de les empreses més importants de l'època. L'any 1913 va ser elegit president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona i milità en el partit conservador. Era un personatge socialment influent i posseïa propietats. Tot això va propiciar el seu accés a la política. Va ser diputat i senador per la circumscripció de Girona els anys 1893 i 1896. El papa Lleó XIII va concedir-li el títol de marquès de Robert i el 1891 va rebre el de comte de Serra i Sant Iscle. L'any 1907 Alfons XIII va concedir-li el títol de comte de Torroella de Montgrí amb grandesa d'Espanya.

Arxiu Nacional de Catalunya

Arxiu Nacional de Catalunya. Fons de la Generalitat Republicana

El Palau Robert va projectar-se com a residència privada de l'aristòcrata gironí a l'estil de les mansions que es construïen al passeig de Gràcia. Després de diferents encàrrecs, el marquès de Robert va confiar el projecte a l'arquitecte francès Henry Grandpierre, que havia treballat a l'Exposició Universal de 1900 a París; i els treballs va dirigir-los Joan Martorell i Montells.


L'edifici, d'estil neoclàssic, i construït amb pedra de la muntanya del Montgrí, quedà enllestit el 1903. El jardí va ser dissenyat pel jardiner municipal Ramon Oliva que, més endavant, va construir els de la plaça de Catalunya. Les palmeres provenen de l'Exposició Universal de 1888. Uns anys més tard, la família de Robert expressà el seu interès per vendre la propietat. I el 1934, Pere Benavent, des del setmanari "Mirador", dóna notícia d'un cartell penjat a la porta del noble palau que anuncia la seva posada en venda.

foto01

El 1936, l'arquitecte Francesc de P. Nebot, per encàrrec del marquès de Robert, projectà un nou edifici en el mateix solar, anomenat "The Lido", que havia de contenir un hotel, saló de festes, teatre, cabaret i frontó. L'operació no va prosperar i el novembre d'aquell mateix any el conseller primer Josep Tarradellas va convertir el Palau Robert en la seu del Departament de Cultura.

Acabada la Guerra Civil, la família de Robert va recuperar-ne la propietat i el 1944 la societat integrada per l'arquitecte Nebot, Ramon de Dalmases Villavecchia -marquès de Mura- i José Abelló Calderó es constitueixen en societat amb la finalitat de construir-hi, igualment, un hotel i sala d'espectacles. Anys més tard, Julio Muñoz Ramonet va adquirir l'edifici, però aviat entrà en conflicte amb el Banc Central que, finalment, va esdevenir-ne propietari.

Arxiu Històric Fotogràfic de l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya

Arxiu Històric Fotogràfic de l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya

La Generalitat de Catalunya adquireix, l’11 de maig de 1981, l’edifici, el jardí i les dependències annexes i, durant uns anys, va organitzar-hi nombroses exposicions. Va ser adscrit al Departament de la Presidència i el 18 de novembre de 1997 va obrir les seves portes amb el nom de Palau Robert. Centre d’Informació de Catalunya. Des d’aleshores, al Palau Robert, un edifici emblemàtic de la ciutat, es dóna a conèixer el nostre país a través d’exposicions, publicacions, actes, activitats i la seva pàgina web (www.gencat.cat/palaurobert) amb una voluntat clara i expressa de relacionar Catalunya amb les transformacions d’un món globalitzat. Les exposicions que es presenten al centre, de temàtica diversa, abasten temes relacionats amb la ciència, la cultura, l’empresa, la fotografia la moda, i d’altres que difonen la política del Govern. També s’hi reserva un apartat molt especial a la cooperació al desenvolupament, amb exposicions i concerts solidaris. En definitiva, propostes expositives i activitats que posen de manifest la creativitat, la innovació, la solidaritat, la emprenedoria i la vitalitat de la societat catalana i que pretenen mostrar Catalunya al món i el món a Catalunya. El centre col·labora amb el sector privat perquè les empreses, tant les catalanes com les multinacionals amb seu a Catalunya, patrocinin exposicions i activitats de qualitat i interès per a la ciutadania.

El Palau Robert, que es troba profundament arrelat a la ciutat de Barcelona, i Catalunya el veu i el percep com un centre clau per conèixer el nostre país, va dur a terme, l’any 2003, unes obres de remodelació de les antigues cotxeres i el jardí. Les velles dependències destinades a guardar els vehicles dels diferents propietaris es van convertir en dues sales polivalents. Sílvia Farriol va ser-ne l’arquitecta. La transformació del jardí va consistir en l’enderrocament del mur del carrer Còrsega que va ser substituït per una reixa que ha donat més transparència a l’espai enjardinat. Bet Figueras, arquitecta paisatgista, va ocupar-se del disseny i el mobiliari va ser obra de Miguel Milá.

Data d'actualització:  06.06.2007